Pocs personatges mítics han estat tan influents per a la història de la música com Orfeu, amb el seu poder de commoure tant els éssers vius com la natura inanimada. Aquesta força expressiva va ser reivindicada pels músics de les corts italianes pels volts del 1600, que van impulsar la nova música, el recitar cantando i, amb ells, el naixement de l’òpera. Els orígens del gènere operístic es troben, doncs, indissolublement lligats a Orfeu: Peri va escriure Euridice (1600), Caccini en va fer una nova versió (1602) i Monteverdi va culminar el procés amb L’Orfeo (1607). Més enllà d’això, la fecunditat del mite ha estat immensa: més de dues-centes versions escèniques i incontables cantates i cançons, d’autors com Landi, Charpentier, Telemann, Rameau, Gluck, Haydn i, més modernament, Offenbach, Debussy, Henze i Glass.

Pocs personatges mítics han estat tan influents per a la història de la música com Orfeu, amb el seu poder de commoure tant els éssers vius com la natura inanimada. Aquesta força expressiva va ser reivindicada pels músics de les corts italianes pels volts del 1600, que van impulsar la nova música, el recitar cantando i, amb ells, el naixement de l’òpera. Els orígens del gènere operístic es troben, doncs, indissolublement lligats a Orfeu: Peri va escriure Euridice (1600), Caccini en va fer una nova versió (1602) i Monteverdi va culminar el procés amb L’Orfeo (1607). Més enllà d’això, la fecunditat del mite ha estat immensa: més de dues-centes versions escèniques i incontables cantates i cançons, d’autors com Landi, Charpentier, Telemann, Rameau, Gluck, Haydn i, més modernament, Offenbach, Debussy, Henze i Glass.

Pocs personatges mítics han estat tan influents per a la història de la música com Orfeu, amb el seu poder de commoure tant els éssers vius com la natura inanimada. Aquesta força expressiva va ser reivindicada pels músics de les corts italianes pels volts del 1600, que van impulsar la nova música, el recitar cantando i, amb ells, el naixement de l’òpera. Els orígens del gènere operístic es troben, doncs, indissolublement lligats a Orfeu: Peri va escriure Euridice (1600), Caccini en va fer una nova versió (1602) i Monteverdi va culminar el procés amb L’Orfeo (1607). Més enllà d’això, la fecunditat del mite ha estat immensa: més de dues-centes versions escèniques i incontables cantates i cançons, d’autors com Landi, Charpentier, Telemann, Rameau, Gluck, Haydn i, més modernament, Offenbach, Debussy, Henze i Glass.

Pocs personatges mítics han estat tan influents per a la història de la música com Orfeu, amb el seu poder de commoure tant els éssers vius com la natura inanimada. Aquesta força expressiva va ser reivindicada pels músics de les corts italianes pels volts del 1600, que van impulsar la nova música, el recitar cantando i, amb ells, el naixement de l’òpera. Els orígens del gènere operístic es troben, doncs, indissolublement lligats a Orfeu: Peri va escriure Euridice (1600), Caccini en va fer una nova versió (1602) i Monteverdi va culminar el procés amb L’Orfeo (1607). Més enllà d’això, la fecunditat del mite ha estat immensa: més de dues-centes versions escèniques i incontables cantates i cançons, d’autors com Landi, Charpentier, Telemann, Rameau, Gluck, Haydn i, més modernament, Offenbach, Debussy, Henze i Glass.

Pocs personatges mítics han estat tan influents per a la història de la música com Orfeu, amb el seu poder de commoure tant els éssers vius com la natura inanimada. Aquesta força expressiva va ser reivindicada pels músics de les corts italianes pels volts del 1600, que van impulsar la nova música, el recitar cantando i, amb ells, el naixement de l’òpera. Els orígens del gènere operístic es troben, doncs, indissolublement lligats a Orfeu: Peri va escriure Euridice (1600), Caccini en va fer una nova versió (1602) i Monteverdi va culminar el procés amb L’Orfeo (1607). Més enllà d’això, la fecunditat del mite ha estat immensa: més de dues-centes versions escèniques i incontables cantates i cançons, d’autors com Landi, Charpentier, Telemann, Rameau, Gluck, Haydn i, més modernament, Offenbach, Debussy, Henze i Glass.

Pocs personatges mítics han estat tan influents per a la història de la música com Orfeu, amb el seu poder de commoure tant els éssers vius com la natura inanimada. Aquesta força expressiva va ser reivindicada pels músics de les corts italianes pels volts del 1600, que van impulsar la nova música, el recitar cantando i, amb ells, el naixement de l’òpera. Els orígens del gènere operístic es troben, doncs, indissolublement lligats a Orfeu: Peri va escriure Euridice (1600), Caccini en va fer una nova versió (1602) i Monteverdi va culminar el procés amb L’Orfeo (1607). Més enllà d’això, la fecunditat del mite ha estat immensa: més de dues-centes versions escèniques i incontables cantates i cançons, d’autors com Landi, Charpentier, Telemann, Rameau, Gluck, Haydn i, més modernament, Offenbach, Debussy, Henze i Glass.

Pocs personatges mítics han estat tan influents per a la història de la música com Orfeu, amb el seu poder de commoure tant els éssers vius com la natura inanimada. Aquesta força expressiva va ser reivindicada pels músics de les corts italianes pels volts del 1600, que van impulsar la nova música, el recitar cantando i, amb ells, el naixement de l’òpera. Els orígens del gènere operístic es troben, doncs, indissolublement lligats a Orfeu: Peri va escriure Euridice (1600), Caccini en va fer una nova versió (1602) i Monteverdi va culminar el procés amb L’Orfeo (1607). Més enllà d’això, la fecunditat del mite ha estat immensa: més de dues-centes versions escèniques i incontables cantates i cançons, d’autors com Landi, Charpentier, Telemann, Rameau, Gluck, Haydn i, més modernament, Offenbach, Debussy, Henze i Glass.

Pocs personatges mítics han estat tan influents per a la història de la música com Orfeu, amb el seu poder de commoure tant els éssers vius com la natura inanimada. Aquesta força expressiva va ser reivindicada pels músics de les corts italianes pels volts del 1600, que van impulsar la nova música, el recitar cantando i, amb ells, el naixement de l’òpera. Els orígens del gènere operístic es troben, doncs, indissolublement lligats a Orfeu: Peri va escriure Euridice (1600), Caccini en va fer una nova versió (1602) i Monteverdi va culminar el procés amb L’Orfeo (1607). Més enllà d’això, la fecunditat del mite ha estat immensa: més de dues-centes versions escèniques i incontables cantates i cançons, d’autors com Landi, Charpentier, Telemann, Rameau, Gluck, Haydn i, més modernament, Offenbach, Debussy, Henze i Glass.