Fe de Rutes (en homenatge al poeta Joan Brossa) és l’equivocació sobre l’equivocació. El joc del pallasso, l’error insistent i l’obsessió a equivocar-se millor.

FE DE RUTES (donar fe de les rutes que hem seguit per arribar a algun lloc) és, doncs, també la petjada que deixen les rutes traçades al llarg d’una vida.

En aquest espectacle, en Toti torna a l’escenari, on es redescobreix a si mateix, mostrant des del seu pallasso més “Naïf” algunes de les seves altres facetes; la pintura i el dibuix, la música, la ceràmica, la màgia, el teatre d’objectes, la fusteria…, tot amb aquell toc d’humor surrealista i aquella poètica que “Brossa” trobava en el circ, en Toti busca i dibuixa cada poema amb cada gest, en cada respiració, i en cada mirada, com un mirall de l’ànima, que rebota a l’espectador, i que emociona… i que emociona… I que emociona…

Fe de Rutes (en homenatge al poeta Joan Brossa) és l’equivocació sobre l’equivocació. El joc del pallasso, l’error insistent i l’obsessió a equivocar-se millor.

FE DE RUTES (donar fe de les rutes que hem seguit per arribar a algun lloc) és, doncs, també la petjada que deixen les rutes traçades al llarg d’una vida.

En aquest espectacle, en Toti torna a l’escenari, on es redescobreix a si mateix, mostrant des del seu pallasso més “Naïf” algunes de les seves altres facetes; la pintura i el dibuix, la música, la ceràmica, la màgia, el teatre d’objectes, la fusteria…, tot amb aquell toc d’humor surrealista i aquella poètica que “Brossa” trobava en el circ, en Toti busca i dibuixa cada poema amb cada gest, en cada respiració, i en cada mirada, com un mirall de l’ànima, que rebota a l’espectador, i que emociona… i que emociona… I que emociona…

Fe de Rutes (en homenatge al poeta Joan Brossa) és l’equivocació sobre l’equivocació. El joc del pallasso, l’error insistent i l’obsessió a equivocar-se millor.

FE DE RUTES (donar fe de les rutes que hem seguit per arribar a algun lloc) és, doncs, també la petjada que deixen les rutes traçades al llarg d’una vida.

En aquest espectacle, en Toti torna a l’escenari, on es redescobreix a si mateix, mostrant des del seu pallasso més “Naïf” algunes de les seves altres facetes; la pintura i el dibuix, la música, la ceràmica, la màgia, el teatre d’objectes, la fusteria…, tot amb aquell toc d’humor surrealista i aquella poètica que “Brossa” trobava en el circ, en Toti busca i dibuixa cada poema amb cada gest, en cada respiració, i en cada mirada, com un mirall de l’ànima, que rebota a l’espectador, i que emociona… i que emociona… I que emociona…

Fe de Rutes (en homenatge al poeta Joan Brossa) és l’equivocació sobre l’equivocació. El joc del pallasso, l’error insistent i l’obsessió a equivocar-se millor.

FE DE RUTES (donar fe de les rutes que hem seguit per arribar a algun lloc) és, doncs, també la petjada que deixen les rutes traçades al llarg d’una vida.

En aquest espectacle, en Toti torna a l’escenari, on es redescobreix a si mateix, mostrant des del seu pallasso més “Naïf” algunes de les seves altres facetes; la pintura i el dibuix, la música, la ceràmica, la màgia, el teatre d’objectes, la fusteria…, tot amb aquell toc d’humor surrealista i aquella poètica que “Brossa” trobava en el circ, en Toti busca i dibuixa cada poema amb cada gest, en cada respiració, i en cada mirada, com un mirall de l’ànima, que rebota a l’espectador, i que emociona… i que emociona… I que emociona…

Fe de Rutes (en homenatge al poeta Joan Brossa) és l’equivocació sobre l’equivocació. El joc del pallasso, l’error insistent i l’obsessió a equivocar-se millor.

FE DE RUTES (donar fe de les rutes que hem seguit per arribar a algun lloc) és, doncs, també la petjada que deixen les rutes traçades al llarg d’una vida.

En aquest espectacle, en Toti torna a l’escenari, on es redescobreix a si mateix, mostrant des del seu pallasso més “Naïf” algunes de les seves altres facetes; la pintura i el dibuix, la música, la ceràmica, la màgia, el teatre d’objectes, la fusteria…, tot amb aquell toc d’humor surrealista i aquella poètica que “Brossa” trobava en el circ, en Toti busca i dibuixa cada poema amb cada gest, en cada respiració, i en cada mirada, com un mirall de l’ànima, que rebota a l’espectador, i que emociona… i que emociona… I que emociona…

Fe de Rutes (en homenatge al poeta Joan Brossa) és l’equivocació sobre l’equivocació. El joc del pallasso, l’error insistent i l’obsessió a equivocar-se millor.

FE DE RUTES (donar fe de les rutes que hem seguit per arribar a algun lloc) és, doncs, també la petjada que deixen les rutes traçades al llarg d’una vida.

En aquest espectacle, en Toti torna a l’escenari, on es redescobreix a si mateix, mostrant des del seu pallasso més “Naïf” algunes de les seves altres facetes; la pintura i el dibuix, la música, la ceràmica, la màgia, el teatre d’objectes, la fusteria…, tot amb aquell toc d’humor surrealista i aquella poètica que “Brossa” trobava en el circ, en Toti busca i dibuixa cada poema amb cada gest, en cada respiració, i en cada mirada, com un mirall de l’ànima, que rebota a l’espectador, i que emociona… i que emociona… I que emociona…

Fe de Rutes (en homenatge al poeta Joan Brossa) és l’equivocació sobre l’equivocació. El joc del pallasso, l’error insistent i l’obsessió a equivocar-se millor.

FE DE RUTES (donar fe de les rutes que hem seguit per arribar a algun lloc) és, doncs, també la petjada que deixen les rutes traçades al llarg d’una vida.

En aquest espectacle, en Toti torna a l’escenari, on es redescobreix a si mateix, mostrant des del seu pallasso més “Naïf” algunes de les seves altres facetes; la pintura i el dibuix, la música, la ceràmica, la màgia, el teatre d’objectes, la fusteria…, tot amb aquell toc d’humor surrealista i aquella poètica que “Brossa” trobava en el circ, en Toti busca i dibuixa cada poema amb cada gest, en cada respiració, i en cada mirada, com un mirall de l’ànima, que rebota a l’espectador, i que emociona… i que emociona… I que emociona…

Fe de Rutes (en homenatge al poeta Joan Brossa) és l’equivocació sobre l’equivocació. El joc del pallasso, l’error insistent i l’obsessió a equivocar-se millor.

FE DE RUTES (donar fe de les rutes que hem seguit per arribar a algun lloc) és, doncs, també la petjada que deixen les rutes traçades al llarg d’una vida.

En aquest espectacle, en Toti torna a l’escenari, on es redescobreix a si mateix, mostrant des del seu pallasso més “Naïf” algunes de les seves altres facetes; la pintura i el dibuix, la música, la ceràmica, la màgia, el teatre d’objectes, la fusteria…, tot amb aquell toc d’humor surrealista i aquella poètica que “Brossa” trobava en el circ, en Toti busca i dibuixa cada poema amb cada gest, en cada respiració, i en cada mirada, com un mirall de l’ànima, que rebota a l’espectador, i que emociona… i que emociona… I que emociona…