A les petites i sinuoses valls de les comarques més meridionals de Lleida, l’home ha trigat segles a dominar el terreny, treballant-lo lentament amb les seves pròpies mans per convertir cada petit vessant en un camp estret per plantar-hi oliveres, blat, ametllers o vinyes. No tota aquella arquitectura que hem de preservar són esglésies i castells, i això mateix va considerar la Unesco quan el passat 2018 va declarar que les construccions de pedra seca són Patrimoni de la Humanitat. Parlem de milers de murs i cabanes aixecades pels habitants d’aquestes i de moltes altres regions de la Mediterrània, d’una arquitectura popular pràctica, feta amb cura i sacrifici per a major glòria de la supervivència quotidiana dels seus autors. Encara que sigui en aquestes comarques on la pedra seca és més visible i comuna, podem trobar petites joies amagades als racons més insospitats. Cada regió, cada cultura, cada poble la va desenvolupar a la seva manera segons les seves necessitats i amb les pedres que tenia al seu abast.

A les petites i sinuoses valls de les comarques més meridionals de Lleida, l’home ha trigat segles a dominar el terreny, treballant-lo lentament amb les seves pròpies mans per convertir cada petit vessant en un camp estret per plantar-hi oliveres, blat, ametllers o vinyes. No tota aquella arquitectura que hem de preservar són esglésies i castells, i això mateix va considerar la Unesco quan el passat 2018 va declarar que les construccions de pedra seca són Patrimoni de la Humanitat. Parlem de milers de murs i cabanes aixecades pels habitants d’aquestes i de moltes altres regions de la Mediterrània, d’una arquitectura popular pràctica, feta amb cura i sacrifici per a major glòria de la supervivència quotidiana dels seus autors. Encara que sigui en aquestes comarques on la pedra seca és més visible i comuna, podem trobar petites joies amagades als racons més insospitats. Cada regió, cada cultura, cada poble la va desenvolupar a la seva manera segons les seves necessitats i amb les pedres que tenia al seu abast.

A les petites i sinuoses valls de les comarques més meridionals de Lleida, l’home ha trigat segles a dominar el terreny, treballant-lo lentament amb les seves pròpies mans per convertir cada petit vessant en un camp estret per plantar-hi oliveres, blat, ametllers o vinyes. No tota aquella arquitectura que hem de preservar són esglésies i castells, i això mateix va considerar la Unesco quan el passat 2018 va declarar que les construccions de pedra seca són Patrimoni de la Humanitat. Parlem de milers de murs i cabanes aixecades pels habitants d’aquestes i de moltes altres regions de la Mediterrània, d’una arquitectura popular pràctica, feta amb cura i sacrifici per a major glòria de la supervivència quotidiana dels seus autors. Encara que sigui en aquestes comarques on la pedra seca és més visible i comuna, podem trobar petites joies amagades als racons més insospitats. Cada regió, cada cultura, cada poble la va desenvolupar a la seva manera segons les seves necessitats i amb les pedres que tenia al seu abast.

A les petites i sinuoses valls de les comarques més meridionals de Lleida, l’home ha trigat segles a dominar el terreny, treballant-lo lentament amb les seves pròpies mans per convertir cada petit vessant en un camp estret per plantar-hi oliveres, blat, ametllers o vinyes. No tota aquella arquitectura que hem de preservar són esglésies i castells, i això mateix va considerar la Unesco quan el passat 2018 va declarar que les construccions de pedra seca són Patrimoni de la Humanitat. Parlem de milers de murs i cabanes aixecades pels habitants d’aquestes i de moltes altres regions de la Mediterrània, d’una arquitectura popular pràctica, feta amb cura i sacrifici per a major glòria de la supervivència quotidiana dels seus autors. Encara que sigui en aquestes comarques on la pedra seca és més visible i comuna, podem trobar petites joies amagades als racons més insospitats. Cada regió, cada cultura, cada poble la va desenvolupar a la seva manera segons les seves necessitats i amb les pedres que tenia al seu abast.

A les petites i sinuoses valls de les comarques més meridionals de Lleida, l’home ha trigat segles a dominar el terreny, treballant-lo lentament amb les seves pròpies mans per convertir cada petit vessant en un camp estret per plantar-hi oliveres, blat, ametllers o vinyes. No tota aquella arquitectura que hem de preservar són esglésies i castells, i això mateix va considerar la Unesco quan el passat 2018 va declarar que les construccions de pedra seca són Patrimoni de la Humanitat. Parlem de milers de murs i cabanes aixecades pels habitants d’aquestes i de moltes altres regions de la Mediterrània, d’una arquitectura popular pràctica, feta amb cura i sacrifici per a major glòria de la supervivència quotidiana dels seus autors. Encara que sigui en aquestes comarques on la pedra seca és més visible i comuna, podem trobar petites joies amagades als racons més insospitats. Cada regió, cada cultura, cada poble la va desenvolupar a la seva manera segons les seves necessitats i amb les pedres que tenia al seu abast.

A les petites i sinuoses valls de les comarques més meridionals de Lleida, l’home ha trigat segles a dominar el terreny, treballant-lo lentament amb les seves pròpies mans per convertir cada petit vessant en un camp estret per plantar-hi oliveres, blat, ametllers o vinyes. No tota aquella arquitectura que hem de preservar són esglésies i castells, i això mateix va considerar la Unesco quan el passat 2018 va declarar que les construccions de pedra seca són Patrimoni de la Humanitat. Parlem de milers de murs i cabanes aixecades pels habitants d’aquestes i de moltes altres regions de la Mediterrània, d’una arquitectura popular pràctica, feta amb cura i sacrifici per a major glòria de la supervivència quotidiana dels seus autors. Encara que sigui en aquestes comarques on la pedra seca és més visible i comuna, podem trobar petites joies amagades als racons més insospitats. Cada regió, cada cultura, cada poble la va desenvolupar a la seva manera segons les seves necessitats i amb les pedres que tenia al seu abast.

A les petites i sinuoses valls de les comarques més meridionals de Lleida, l’home ha trigat segles a dominar el terreny, treballant-lo lentament amb les seves pròpies mans per convertir cada petit vessant en un camp estret per plantar-hi oliveres, blat, ametllers o vinyes. No tota aquella arquitectura que hem de preservar són esglésies i castells, i això mateix va considerar la Unesco quan el passat 2018 va declarar que les construccions de pedra seca són Patrimoni de la Humanitat. Parlem de milers de murs i cabanes aixecades pels habitants d’aquestes i de moltes altres regions de la Mediterrània, d’una arquitectura popular pràctica, feta amb cura i sacrifici per a major glòria de la supervivència quotidiana dels seus autors. Encara que sigui en aquestes comarques on la pedra seca és més visible i comuna, podem trobar petites joies amagades als racons més insospitats. Cada regió, cada cultura, cada poble la va desenvolupar a la seva manera segons les seves necessitats i amb les pedres que tenia al seu abast.

A les petites i sinuoses valls de les comarques més meridionals de Lleida, l’home ha trigat segles a dominar el terreny, treballant-lo lentament amb les seves pròpies mans per convertir cada petit vessant en un camp estret per plantar-hi oliveres, blat, ametllers o vinyes. No tota aquella arquitectura que hem de preservar són esglésies i castells, i això mateix va considerar la Unesco quan el passat 2018 va declarar que les construccions de pedra seca són Patrimoni de la Humanitat. Parlem de milers de murs i cabanes aixecades pels habitants d’aquestes i de moltes altres regions de la Mediterrània, d’una arquitectura popular pràctica, feta amb cura i sacrifici per a major glòria de la supervivència quotidiana dels seus autors. Encara que sigui en aquestes comarques on la pedra seca és més visible i comuna, podem trobar petites joies amagades als racons més insospitats. Cada regió, cada cultura, cada poble la va desenvolupar a la seva manera segons les seves necessitats i amb les pedres que tenia al seu abast.