"L’exoesquelet és l’armadura exterior del cos d’un animal, l’ossamenta que li serveix de protecció. Les formigues, les aranyes i els centpeus són algunes de les criatures que tenen aquesta mena d’esquelet. En el present poemari, l’anatomia dels textos també són la carcassa d’un cos amb una arquitectura pròpia i visible, una estructura interior que alhora és un paisatge exterior. Aquest és el viatge d’una veu que il·lumina els límits d’una corporalitat en moviment, entre la revelació i el misteri. Jèssica Ferrer Escandell traça les coordenades d’una geografia poètica que s’obre com un ventall de possibilitats. Busca en les paraules la densitat i la porositat dels ossos, la memòria, l’aixopluc. Aquí la forma, l’ofrena, la insistència, la mobilització, la indocilitat i la cura són algunes de les claus d’accés per a aquesta llar col·lectiva que s’anhela: una interioritat compartida, un espai sense arrels, la promesa que tots els racons puguin ser casa". 

"L’exoesquelet és l’armadura exterior del cos d’un animal, l’ossamenta que li serveix de protecció. Les formigues, les aranyes i els centpeus són algunes de les criatures que tenen aquesta mena d’esquelet. En el present poemari, l’anatomia dels textos també són la carcassa d’un cos amb una arquitectura pròpia i visible, una estructura interior que alhora és un paisatge exterior. Aquest és el viatge d’una veu que il·lumina els límits d’una corporalitat en moviment, entre la revelació i el misteri. Jèssica Ferrer Escandell traça les coordenades d’una geografia poètica que s’obre com un ventall de possibilitats. Busca en les paraules la densitat i la porositat dels ossos, la memòria, l’aixopluc. Aquí la forma, l’ofrena, la insistència, la mobilització, la indocilitat i la cura són algunes de les claus d’accés per a aquesta llar col·lectiva que s’anhela: una interioritat compartida, un espai sense arrels, la promesa que tots els racons puguin ser casa". 

"L’exoesquelet és l’armadura exterior del cos d’un animal, l’ossamenta que li serveix de protecció. Les formigues, les aranyes i els centpeus són algunes de les criatures que tenen aquesta mena d’esquelet. En el present poemari, l’anatomia dels textos també són la carcassa d’un cos amb una arquitectura pròpia i visible, una estructura interior que alhora és un paisatge exterior. Aquest és el viatge d’una veu que il·lumina els límits d’una corporalitat en moviment, entre la revelació i el misteri. Jèssica Ferrer Escandell traça les coordenades d’una geografia poètica que s’obre com un ventall de possibilitats. Busca en les paraules la densitat i la porositat dels ossos, la memòria, l’aixopluc. Aquí la forma, l’ofrena, la insistència, la mobilització, la indocilitat i la cura són algunes de les claus d’accés per a aquesta llar col·lectiva que s’anhela: una interioritat compartida, un espai sense arrels, la promesa que tots els racons puguin ser casa". 

"L’exoesquelet és l’armadura exterior del cos d’un animal, l’ossamenta que li serveix de protecció. Les formigues, les aranyes i els centpeus són algunes de les criatures que tenen aquesta mena d’esquelet. En el present poemari, l’anatomia dels textos també són la carcassa d’un cos amb una arquitectura pròpia i visible, una estructura interior que alhora és un paisatge exterior. Aquest és el viatge d’una veu que il·lumina els límits d’una corporalitat en moviment, entre la revelació i el misteri. Jèssica Ferrer Escandell traça les coordenades d’una geografia poètica que s’obre com un ventall de possibilitats. Busca en les paraules la densitat i la porositat dels ossos, la memòria, l’aixopluc. Aquí la forma, l’ofrena, la insistència, la mobilització, la indocilitat i la cura són algunes de les claus d’accés per a aquesta llar col·lectiva que s’anhela: una interioritat compartida, un espai sense arrels, la promesa que tots els racons puguin ser casa". 

"L’exoesquelet és l’armadura exterior del cos d’un animal, l’ossamenta que li serveix de protecció. Les formigues, les aranyes i els centpeus són algunes de les criatures que tenen aquesta mena d’esquelet. En el present poemari, l’anatomia dels textos també són la carcassa d’un cos amb una arquitectura pròpia i visible, una estructura interior que alhora és un paisatge exterior. Aquest és el viatge d’una veu que il·lumina els límits d’una corporalitat en moviment, entre la revelació i el misteri. Jèssica Ferrer Escandell traça les coordenades d’una geografia poètica que s’obre com un ventall de possibilitats. Busca en les paraules la densitat i la porositat dels ossos, la memòria, l’aixopluc. Aquí la forma, l’ofrena, la insistència, la mobilització, la indocilitat i la cura són algunes de les claus d’accés per a aquesta llar col·lectiva que s’anhela: una interioritat compartida, un espai sense arrels, la promesa que tots els racons puguin ser casa". 

"L’exoesquelet és l’armadura exterior del cos d’un animal, l’ossamenta que li serveix de protecció. Les formigues, les aranyes i els centpeus són algunes de les criatures que tenen aquesta mena d’esquelet. En el present poemari, l’anatomia dels textos també són la carcassa d’un cos amb una arquitectura pròpia i visible, una estructura interior que alhora és un paisatge exterior. Aquest és el viatge d’una veu que il·lumina els límits d’una corporalitat en moviment, entre la revelació i el misteri. Jèssica Ferrer Escandell traça les coordenades d’una geografia poètica que s’obre com un ventall de possibilitats. Busca en les paraules la densitat i la porositat dels ossos, la memòria, l’aixopluc. Aquí la forma, l’ofrena, la insistència, la mobilització, la indocilitat i la cura són algunes de les claus d’accés per a aquesta llar col·lectiva que s’anhela: una interioritat compartida, un espai sense arrels, la promesa que tots els racons puguin ser casa". 

"L’exoesquelet és l’armadura exterior del cos d’un animal, l’ossamenta que li serveix de protecció. Les formigues, les aranyes i els centpeus són algunes de les criatures que tenen aquesta mena d’esquelet. En el present poemari, l’anatomia dels textos també són la carcassa d’un cos amb una arquitectura pròpia i visible, una estructura interior que alhora és un paisatge exterior. Aquest és el viatge d’una veu que il·lumina els límits d’una corporalitat en moviment, entre la revelació i el misteri. Jèssica Ferrer Escandell traça les coordenades d’una geografia poètica que s’obre com un ventall de possibilitats. Busca en les paraules la densitat i la porositat dels ossos, la memòria, l’aixopluc. Aquí la forma, l’ofrena, la insistència, la mobilització, la indocilitat i la cura són algunes de les claus d’accés per a aquesta llar col·lectiva que s’anhela: una interioritat compartida, un espai sense arrels, la promesa que tots els racons puguin ser casa". 

"L’exoesquelet és l’armadura exterior del cos d’un animal, l’ossamenta que li serveix de protecció. Les formigues, les aranyes i els centpeus són algunes de les criatures que tenen aquesta mena d’esquelet. En el present poemari, l’anatomia dels textos també són la carcassa d’un cos amb una arquitectura pròpia i visible, una estructura interior que alhora és un paisatge exterior. Aquest és el viatge d’una veu que il·lumina els límits d’una corporalitat en moviment, entre la revelació i el misteri. Jèssica Ferrer Escandell traça les coordenades d’una geografia poètica que s’obre com un ventall de possibilitats. Busca en les paraules la densitat i la porositat dels ossos, la memòria, l’aixopluc. Aquí la forma, l’ofrena, la insistència, la mobilització, la indocilitat i la cura són algunes de les claus d’accés per a aquesta llar col·lectiva que s’anhela: una interioritat compartida, un espai sense arrels, la promesa que tots els racons puguin ser casa".