Una trobada amb l’autor per parlar de memòria, identitat, literatura i escriptura, a partir d’una obra que s’allunya de l’autobiografia convencional per explorar allò que queda i ressona de l’experiència viscuda.

El llibre ja hi és, ens diu l’autor. Dorm dins nostre, en una llengua que només intuïm. Escriure’l seria més aviat traduir-lo, no inventar-lo. Per això, les autobiografies convencionals resulten inútils: pretenen explicar una vida com si fos una successió ordenada de fets, quan, en realitat, la vida no té argument ni estructura.

Miquel Pueyo obre la porta a passatges de la seva intimitat, del seu discurs interior, de les seves conviccions, de la seva espiritualitat crítica i del seu imaginari. Parla de moments viscuts particularment rellevants; de la infantesa; de la docència; de l’activitat política i de la «mort civil» que pot arribar a produir tancar una etapa; de l’amor i del desig; del misteri; del retorn a les arrels de qui som; de l’estudi i de l’escriptura.

Parla, també, de literatura, i ho fa des de la literatura: des d’una memòria literària.

«Ens enganya el mite del nostre propi mèrit, però el que importa no és el que ens ha passat, sinó com ressona dins nostre. L’únic que té sentit és l’escriptura que intenta fixar la música interna de l’experiència, no pas la seua cronologia.» — Miquel Pueyo

Una trobada amb l’autor per parlar de memòria, identitat, literatura i escriptura, a partir d’una obra que s’allunya de l’autobiografia convencional per explorar allò que queda i ressona de l’experiència viscuda.

El llibre ja hi és, ens diu l’autor. Dorm dins nostre, en una llengua que només intuïm. Escriure’l seria més aviat traduir-lo, no inventar-lo. Per això, les autobiografies convencionals resulten inútils: pretenen explicar una vida com si fos una successió ordenada de fets, quan, en realitat, la vida no té argument ni estructura.

Miquel Pueyo obre la porta a passatges de la seva intimitat, del seu discurs interior, de les seves conviccions, de la seva espiritualitat crítica i del seu imaginari. Parla de moments viscuts particularment rellevants; de la infantesa; de la docència; de l’activitat política i de la «mort civil» que pot arribar a produir tancar una etapa; de l’amor i del desig; del misteri; del retorn a les arrels de qui som; de l’estudi i de l’escriptura.

Parla, també, de literatura, i ho fa des de la literatura: des d’una memòria literària.

«Ens enganya el mite del nostre propi mèrit, però el que importa no és el que ens ha passat, sinó com ressona dins nostre. L’únic que té sentit és l’escriptura que intenta fixar la música interna de l’experiència, no pas la seua cronologia.» — Miquel Pueyo

Una trobada amb l’autor per parlar de memòria, identitat, literatura i escriptura, a partir d’una obra que s’allunya de l’autobiografia convencional per explorar allò que queda i ressona de l’experiència viscuda.

El llibre ja hi és, ens diu l’autor. Dorm dins nostre, en una llengua que només intuïm. Escriure’l seria més aviat traduir-lo, no inventar-lo. Per això, les autobiografies convencionals resulten inútils: pretenen explicar una vida com si fos una successió ordenada de fets, quan, en realitat, la vida no té argument ni estructura.

Miquel Pueyo obre la porta a passatges de la seva intimitat, del seu discurs interior, de les seves conviccions, de la seva espiritualitat crítica i del seu imaginari. Parla de moments viscuts particularment rellevants; de la infantesa; de la docència; de l’activitat política i de la «mort civil» que pot arribar a produir tancar una etapa; de l’amor i del desig; del misteri; del retorn a les arrels de qui som; de l’estudi i de l’escriptura.

Parla, també, de literatura, i ho fa des de la literatura: des d’una memòria literària.

«Ens enganya el mite del nostre propi mèrit, però el que importa no és el que ens ha passat, sinó com ressona dins nostre. L’únic que té sentit és l’escriptura que intenta fixar la música interna de l’experiència, no pas la seua cronologia.» — Miquel Pueyo

Una trobada amb l’autor per parlar de memòria, identitat, literatura i escriptura, a partir d’una obra que s’allunya de l’autobiografia convencional per explorar allò que queda i ressona de l’experiència viscuda.

El llibre ja hi és, ens diu l’autor. Dorm dins nostre, en una llengua que només intuïm. Escriure’l seria més aviat traduir-lo, no inventar-lo. Per això, les autobiografies convencionals resulten inútils: pretenen explicar una vida com si fos una successió ordenada de fets, quan, en realitat, la vida no té argument ni estructura.

Miquel Pueyo obre la porta a passatges de la seva intimitat, del seu discurs interior, de les seves conviccions, de la seva espiritualitat crítica i del seu imaginari. Parla de moments viscuts particularment rellevants; de la infantesa; de la docència; de l’activitat política i de la «mort civil» que pot arribar a produir tancar una etapa; de l’amor i del desig; del misteri; del retorn a les arrels de qui som; de l’estudi i de l’escriptura.

Parla, també, de literatura, i ho fa des de la literatura: des d’una memòria literària.

«Ens enganya el mite del nostre propi mèrit, però el que importa no és el que ens ha passat, sinó com ressona dins nostre. L’únic que té sentit és l’escriptura que intenta fixar la música interna de l’experiència, no pas la seua cronologia.» — Miquel Pueyo

Una trobada amb l’autor per parlar de memòria, identitat, literatura i escriptura, a partir d’una obra que s’allunya de l’autobiografia convencional per explorar allò que queda i ressona de l’experiència viscuda.

El llibre ja hi és, ens diu l’autor. Dorm dins nostre, en una llengua que només intuïm. Escriure’l seria més aviat traduir-lo, no inventar-lo. Per això, les autobiografies convencionals resulten inútils: pretenen explicar una vida com si fos una successió ordenada de fets, quan, en realitat, la vida no té argument ni estructura.

Miquel Pueyo obre la porta a passatges de la seva intimitat, del seu discurs interior, de les seves conviccions, de la seva espiritualitat crítica i del seu imaginari. Parla de moments viscuts particularment rellevants; de la infantesa; de la docència; de l’activitat política i de la «mort civil» que pot arribar a produir tancar una etapa; de l’amor i del desig; del misteri; del retorn a les arrels de qui som; de l’estudi i de l’escriptura.

Parla, també, de literatura, i ho fa des de la literatura: des d’una memòria literària.

«Ens enganya el mite del nostre propi mèrit, però el que importa no és el que ens ha passat, sinó com ressona dins nostre. L’únic que té sentit és l’escriptura que intenta fixar la música interna de l’experiència, no pas la seua cronologia.» — Miquel Pueyo

Una trobada amb l’autor per parlar de memòria, identitat, literatura i escriptura, a partir d’una obra que s’allunya de l’autobiografia convencional per explorar allò que queda i ressona de l’experiència viscuda.

El llibre ja hi és, ens diu l’autor. Dorm dins nostre, en una llengua que només intuïm. Escriure’l seria més aviat traduir-lo, no inventar-lo. Per això, les autobiografies convencionals resulten inútils: pretenen explicar una vida com si fos una successió ordenada de fets, quan, en realitat, la vida no té argument ni estructura.

Miquel Pueyo obre la porta a passatges de la seva intimitat, del seu discurs interior, de les seves conviccions, de la seva espiritualitat crítica i del seu imaginari. Parla de moments viscuts particularment rellevants; de la infantesa; de la docència; de l’activitat política i de la «mort civil» que pot arribar a produir tancar una etapa; de l’amor i del desig; del misteri; del retorn a les arrels de qui som; de l’estudi i de l’escriptura.

Parla, també, de literatura, i ho fa des de la literatura: des d’una memòria literària.

«Ens enganya el mite del nostre propi mèrit, però el que importa no és el que ens ha passat, sinó com ressona dins nostre. L’únic que té sentit és l’escriptura que intenta fixar la música interna de l’experiència, no pas la seua cronologia.» — Miquel Pueyo

Una trobada amb l’autor per parlar de memòria, identitat, literatura i escriptura, a partir d’una obra que s’allunya de l’autobiografia convencional per explorar allò que queda i ressona de l’experiència viscuda.

El llibre ja hi és, ens diu l’autor. Dorm dins nostre, en una llengua que només intuïm. Escriure’l seria més aviat traduir-lo, no inventar-lo. Per això, les autobiografies convencionals resulten inútils: pretenen explicar una vida com si fos una successió ordenada de fets, quan, en realitat, la vida no té argument ni estructura.

Miquel Pueyo obre la porta a passatges de la seva intimitat, del seu discurs interior, de les seves conviccions, de la seva espiritualitat crítica i del seu imaginari. Parla de moments viscuts particularment rellevants; de la infantesa; de la docència; de l’activitat política i de la «mort civil» que pot arribar a produir tancar una etapa; de l’amor i del desig; del misteri; del retorn a les arrels de qui som; de l’estudi i de l’escriptura.

Parla, també, de literatura, i ho fa des de la literatura: des d’una memòria literària.

«Ens enganya el mite del nostre propi mèrit, però el que importa no és el que ens ha passat, sinó com ressona dins nostre. L’únic que té sentit és l’escriptura que intenta fixar la música interna de l’experiència, no pas la seua cronologia.» — Miquel Pueyo

Una trobada amb l’autor per parlar de memòria, identitat, literatura i escriptura, a partir d’una obra que s’allunya de l’autobiografia convencional per explorar allò que queda i ressona de l’experiència viscuda.

El llibre ja hi és, ens diu l’autor. Dorm dins nostre, en una llengua que només intuïm. Escriure’l seria més aviat traduir-lo, no inventar-lo. Per això, les autobiografies convencionals resulten inútils: pretenen explicar una vida com si fos una successió ordenada de fets, quan, en realitat, la vida no té argument ni estructura.

Miquel Pueyo obre la porta a passatges de la seva intimitat, del seu discurs interior, de les seves conviccions, de la seva espiritualitat crítica i del seu imaginari. Parla de moments viscuts particularment rellevants; de la infantesa; de la docència; de l’activitat política i de la «mort civil» que pot arribar a produir tancar una etapa; de l’amor i del desig; del misteri; del retorn a les arrels de qui som; de l’estudi i de l’escriptura.

Parla, també, de literatura, i ho fa des de la literatura: des d’una memòria literària.

«Ens enganya el mite del nostre propi mèrit, però el que importa no és el que ens ha passat, sinó com ressona dins nostre. L’únic que té sentit és l’escriptura que intenta fixar la música interna de l’experiència, no pas la seua cronologia.» — Miquel Pueyo