Les muses de l’amor estan tristes. No, les muses estan desesperades. Tampoc. Les muses estan… cansades, fartes. Perquè l’amor ha mort. I no és culpa seva. O potser sí? És que ja no saben inspirar, en aquests nous temps? No, no. Són els humans, que ho compliquen tot. Sempre els humans, que no acaben d’aclarir-se en res, de les seves existències. I encara menys, en un assumpte tan complex i profund com és l’amor. Són uns éssers patèticament entranyables, terriblement complicats. Com ser muses de l’amor, avui en dia, si no hi ha Déu (mai millor dit!) que sigui capaç de definir què carai és, això de l’amor? Les muses estan… Les muses estan fins al cony, escolti’m. Potser és millor riure que plorar, i cantar i fer gresca, abans d’abandonar.