Chaqueta de Chándal tornen a la càrrega amb els seus sintes, les seves guitarres i la seva ironia més esmolades que mai. El trio barceloní ha publicat recentment el seu tercer disc, “Flema eterna”, gravat i produït per Joan Colomo. Amb el nou àlbum, Chaqueta de Chándal continuen el seu viatge capaaquell lloc recòndit on es troben el pop, el krautrock i el punk, un camí per a valents que va arrencar amb lucidesa a “Gimnasia menor”(2019) i “Futuro, tú antes molabas” (2022). Per més que el títol remeti als 80 amb la seva picada d’ullet a les Bangles, la inspiració del disc apunta una dècada més enrere, als 70, a aquests àlbums de rock simfònic amb temes que es desenvolupaven al llarg de tota una cara. L’aportació de Chaqueta de Chándal al gènere és “Tamagotchi Antisistema”, la seva composició més ambiciosa fins a la data, que amb les seves tres parts més constitueix el nucli principal - musical i ideològic del disc. El pop lisèrgic i immersiu continua exercint de vehicle per a l’habitual causticitat de les seves lletres. El viatge segueix a la cara B amb els temes que s’han anat avançant en format single. A“Objetivo indiscreto” posen el focus en una societat de la informació convertida en societat de la vigilància. “Declaración universal de unos desechos humanos” és un cant d’amor cap a la fauna que ens envolta; la literal, perquè de la figurada ja no n’esperen gaire.“Estoy al horno” és un irònic lament sobre els desajustos quotidians que la burocràcia regala als que gosen instal·lar-se a Espanya perviure i treballar, amb la veu de Natalia Brovedanni al capdavant.També sorprenen amb “Seny”, minut i mig d’energia desbocada cantant en català sobre la Catalunya post u d’octubre. Chaqueta de Chándal són Guillem Caballero (veu, teclats i sintes), Natalia Brovedanni (veu i guitarra) i Alfonso Méndez (bateria i cors).

Remei de Ca la Fresca. Nascuts a les profunditats del Montseny ena quell desconcertant 2020, Remei de Ca la Fresca s’ha revelat en pocs anys com una de les bandes més inquietes, inclassificables i guerreres del nostre panorama musical. Mai amagats, sempre de cara, ara presenten el seu esperat segon àlbum, “L’ham de la pregunta”, produït per Ildefons Alonso (El Petit de Cal Eril) i Artur Piera. D’ells ja sabíem que volien ocupar-te el xalet. O potser aquest només era el primer pas. Perquè les reivindicacions de Remei de Ca la Fresca van més enllà i ho abasten tot. Amb un discurs feréstec, alhora esmolat i poètic, desafien tota frontera estilística i disparen al mort i a qui el vetlla. Se’n riuen del que diran, defugen tot eufemisme, posen en dubte elsdiscursos oficials i assenyalen culpables amb ànim de lucre. Ens posen davant del mirall. Remei de Ca la Fresca són Artur Piera, Xantal Rodríguez, Víctor Inskipp i Iago Rueda. El quartet arbucienc es va donar a conèixer en guanyar el concurs Erra Forta, armats amb unes castanyoles i una fusta de planxar, i tot seguit van publicar sota el segell Indian Runners, un disc debut homònim (2021) que va ser rebut amb entusiasme i els vaportar a girar intensament arreu del país. El seguirien unes sorprenents adaptacions de M.I.A. ( “Tot el que volem és okupar-te el xalet”) i Underworld. I pel camí, alegries com el premi del jurat obtingut al festival internacional de llengües minoritàries SunsEurope, celebrat recentment a Udine (Itàlia). La primera pista que van donar d’aquest nou disc fou el corprenedor single “Tots els tons de la ràbia”, basat en un poema de la palestina Rafeef Ziadah. Tot seguit descobririen “Mal de muntanya”, un clam contra la privatització dels recursos hídrics on denunciaven que“no és el clima qui ens amenaça, hi ha culpables amb ànim de lucre”. O aquell dard de tres minuts anomenat “Fusta d’artista”, amb la mira apuntant a aquells senyors que manen tant i parlen tan bé. Però cap de les 12 cançons del nou disc és inocua, totes apunten de manera quirúrgica a algun capil·lar del sistema patriarcal o del capitalisme. El casat amb fills que vol una nena. La necessitat imposada d’escollir, escollir, escollir. I com a via d’alliberament, la bruixeria i la poesia, que vindrien a ser el mateix i es fonen en la “Lisèrgica espardenya” que els va dedicar Maria Callís.