Quan es parla d’artista, o àlbum de culte, Dave Bixby és un exemple perfecte. El cantautor nord-americà es va iniciar al circuit folk a mitjans dels anys 60, i es va veure immers en la voràgine de l’era psicodèlica en què es va trobar atrapat per l’LSD, que consumia cada dia i que el va enfonsar en una misèria personal de la qual finalment va poder escapar, pas per secta autodestructiva inclosa.

És en el seu llegendari disc “Ode to Quetzalcoatl” (1969), enregistrat i editat de manera casolana i que lògicament no va tenir cap repercussió, on deixa un testimoni cru i punyent de la seva experiència redemptora, de la depressió i la degradació personal cap a la llum i l’esperança que va trobar en la fe religiosa.

L’escolta del disc és una experiència commovedora, d’una intensitat difícilment igualable en un disc de folk, on conviuen el turment, la culpa i la lluminositat. Només amb guitarra acústica, tocs d’harmònica i la passional veu d’en Bixby, el desbocament d’emocions resulta incontrolable.

Després de dècades a l’ombra, el disc va ser redescobert i recuperat el 2013 pel segell lleidatà Guerssen, provocant la tornada a l’activitat de l’artista i una inesperada onada de reconeixement que ha elevat Dave Bixby a un estatus de culte i que fins i tot ha fet que cançons seves siguin samplejades per rapers com Travis Scott o A$ap Rocky.