«Les llengües es moren», etziben amb displicència personatges que no se l’imaginen mai morta, la seva llengua. Ans la somien ocupant el lloc que les difuntes deixarien vacant, tot substituint-les. Els catalanoparlants, per necessitat, hem hagut de trobar una expressió per designar l’amargor que comporta el procés de substitució lingüística que vivim. És el «dolor de llengua», segons l’ha anomenat l’Enric Larreula.

Donar-hi nom ajuda a parlar-ne, i parlar-ne és el primer pas cap a la comprensió. I aquest llibre n’aferma l’enteniment: n’indaga en les causes i n’albira les sortides. Així, Jordi Martí Monllau analitza la ideologia lingüística dominant als Països Catalans i desmunta els mites principals sobre la qual es fonamenta, entre els quals destaca el del bilingüisme intrínsec de la societat catalana. L’apartat darrer, «Paralipomena: Dietari sociolingüístic», és un recull d’apunts sobre la qüestió nacional i el conflicte lingüístic.

Les pàgines que llegireu neixen del patiment, sí, però no s’hi resignen, perquè tenen la finalitat de desencantar —o descolonitzar— la ment. Lluny dels prejudicis inculcats, l’autor proclama un pensament lingüístic que, bastit sobre les bigues de la justícia i de la legitimitat, cerca dotar el poble català d’autoritat en l’acció política que li és imprescindible d’emprendre si no vol deixar cap lloc vacant.