En una societat obsessionada amb l’èxit, la figura del clown es vol fer passar per fracassada, maldestre, esgotada per tanta exigència de productivitat. En realitat ens humanitza, ens connecta amb allò més autèntic i alegre del que som. Pepe Viyuela és una icona del clown.
Durant una hora i mitja, com un bufó de la cort llançat al saló del tron, es veu obligat a actuar per al públic que l’observa. Està sol davant el perill i els seus únics companys de travessia seran, a partir d’ara, una sèrie d’objectes quotidians amb què intenta sortir del pas: una guitarra, una cadira, una jaqueta, un diari i una escala.
Com un nen, s’enfronta per primer cop als objectes, per a nosaltres quotidians, i per a ell absolutament misteriosos i sorprenents. Pujar per una escala o posar-se una jaqueta constitueixen tasques gairebé impossibles. De nou ens trobem davant d’una metàfora on el pallasso és cadascun de nosaltres i el seu joc no és sinó la nostra vida, estem obligats a existir i obligats a actuar, no sabem on ens hem ficat i hem de seguir endavant.