L’aigua que no cau del cel. Sota un sostre de núvols, al carrer un cubell recull l’aigua que no cau del cel. La pluja ha desaparegut i ara només ens queda el record on la ficció i la màgia es capbussen en un degoteig constant d’enganys teatrals. Unes gotes imaginaries es converteixen en ritmes constants de sorpresa, revelant una coreografia d’imaginació i fantasia que porta aquesta creativitat a jugar amb l’absurd. Una tassa que apareix, un fluir de monedes inquietes i culleres que no deixen de sorgir a borbolls de les butxaques.