Sona una saeta, sobre l’escena hi ha una corona de flors blanques, algú apareix portant un taüt i se sent la veu d’un esperit…
Tot s’esfondra, res no és el que sembla en aquesta tragèdia còmica. El joc del teatre ens permet ser allò que no som, habitar llocs i temps no coneguts, i viure experiències al marge de la nostra realitat. Perquè això es pugui produir, cal prendre’l de debò.
Hem de sacralitzar l’espai escènic, deixar de banda les nostres banalitats, enderrocar els nostres límits, deixar-nos arrossegar pel corrent del joc escènic i fluir-hi fins al seu tràgic final.
En un homenatge al teatre en diferents formes, aquesta obra reflexiona sobre el rol de l’actor, el sentit profund del seu ofici, l’essència del teatre i sobre com el teatre s’entrellaça amb la vida mateixa. Els personatges existeixen únicament aquí, en aquell espai i en aquell moment; i, així com l’actor dona vida als personatges, n’és de qui depèn l’obra, en un recordatori etern de la interdependència entre creador, creació i l’acte viu del teatre.