Cabezotas són retrats i autoretrats (pintures, dibuixos o escultures) que, en principi, només tenen cap, encara que amb la capacitat de transformació necessària per a expressar el que el que els hi passa; si no és així, continguts en l'oval que els dibuixa, guarden silenci.
 

En un moment, donat aquest oval, en la seva part superior, s'emboliquen en un nus, en un gargot: el traç d'un ull; l'únic tret anatòmic que preval en tots els cabezotas com a signe identificatiu de la seva presència. A partir d'aquí, la necessitat de cada cabezota per a transmetre allò que ha viscut fa que sorgeixin altres traços, pinzellades o masses que descriuen boques, llengües, dents, cervell, mans, peus, sexe…
 

Els cabezotas, en la seva versió més antiga, van aparèixer fa molts anys per a expressar moments, situacions, vivències, pensaments, sentiments, reflexions, preocupacions… que veia en diferents persones que d'un mode o un altre afectaven la meva vida o que jo experimentava en la meva pròpia pell.
 

Sempre ha estat així, Els cabezotas m'han acompanyat durant tota la vida complint amb la seva funció de pintar i pintar-me, de mostrar i mostrar-me, però la seva presència, exceptuant comptades ocasions, s'ha restringit a l'àmbit privat del taller, o de l'ordinador, o de papers, llibretes i quaderns de dibuix.
 

Però ara em demanen a crits estar fora, i buidant-me d'aquesta urgencia, els pinto i els deixo sortir.
 

Text de José Carlos Balanza