Una pesta letal i inesperada s’escampa per tot el planeta, deixant al seu pas angoixa, malaltia i mort. Els països del Primer Món descobreixen, incrèduls, la pròpia fragilitat i impotència. L’arrogància ha esborrat la memòria.

Vers a vers, es desgranen fets i emocions mentre la veu poètica interpel·la les consciències. Com diu Josep Cuello Subirana en el pròleg, M. Dolors Millat cerca «la manera d’expressar allò que es resisteix a ser dit». I continua: «Amb la certesa que el llenguatge poètic no ens allunya de la realitat, sinó que s’hi endinsa fins a l’os.»

A través d’imatges simbòliques, el poemari assenyala l’única sortida possible davant la incertesa : el viatge interior, la recerca d’una llibertat despullada d’alegries de disseny. Però, abans, cal travessar el desert i comprendre, finalment, per a què ha servit la tempesta.